CSI: ELXMÈDIA (o com trobar repetidors de TDT)

ELXMÈDIA

Si ens seguiu des de fa un temps (i sobretot si esteu al nostre xat de Telegram), ens deveu conéixer ja, i sabreu que som persones curioses i molt interessades en els aspectes tècnics de la radiodifusió. Si, a més, llegiu els nostres articles, haureu pogut comprovar que des de fa un parell d’anys duem en marxa una sèrie de publicacions titulada «Un tomb pels centres emissors valencians», on contem les visites que hi fem (sí, som conscients que fa més d’un any que no hem afegit cap capítol a la saga. Ha sigut per circumstàncies personals, però per als impacients: en tenim algun en el tinter).

Estes visites les fem perquè tenim curiositat per saber la ubicació exacta des d’on s’emeten els diferents servicis de ràdio i televisió. En un món ideal visitaríem tots i cadascun d’estos centres emissors, però dubtem que això siga possible, ja que és una tasca ingent i costaria molt de temps i molts diners, i també perquè tenim altres quefers en la nostra vida. Però nosaltres anem visitant i anem fent via, i allà on arribarem, bé estarà.

Centre emissor d’Istec a Calicanto.

A més, la ràdio comercial en FM es transmet en unes freqüències i mitjançant uns sistemes que li permeten cobrir una gran part del territori amb relativament pocs emissors (malgrat la gran quantitat que en té l’Imperio), però si parlem de la TDT, ja són figues d’un altre paner. La televisió digital terrestre penetra i es difracta menys (per tant, requerix visió directa o quasi directa en més ocasions), de manera que a banda dels centres principals calen més emissors secundaris, reemissors, gapfillers… (cosa que, casualitats de la vida, li ve fantàstic al negoci d’eixe gran operador de xarxa en què tots pensem). La qüestió és que sumant tots estos tipus d’emissors calculem que hi ha vora 300 ubicacions al País Valencià i, clar, això desmotiva a qualsevol que vullga recórrer-les una per una, i més si pensem que trobarem els mateixos continguts a quasi totes. Vaja, que no som suficientment frikis com per a fer-ho.

La curiositat de saber els punts d’emissió estaria satisfeta si els organismes reguladors o els prestadors de servei publicaren estes dades. Així es fa en països com França o, dins de les seues competències, en comunitats autònomes com el País Basc, Catalunya o les Balears, però ací l’administració estatal i l’autonòmica s’hi oposen tot adduint “motius de seguretat” que suposem que no deuen existir en els altres territoris que mencionàvem. Curiosament, el ministeri competent sí que proporciona coordenades per a les llicències de ràdios privades i municipals, però no per a la resta de serveis.

Exemple de la informació disponible en la base de dades del CSA francés (font: www.tvnt.net).

Naturalment, això no ens ha de fer rendir-nos. Realment eixe argument dels motius de seguretat no se sosté, ja que es tracta d’informació que qualsevol pot esbrinar: tot el món pot saber fàcilment on està el seu centre emissor orientant una antena de televisió i observant en quina direcció el senyal és màxim. I els centres d’altres zones? Bé, resulta que sí que es poden localitzar des de casa gràcies a informació i documents que estan o han estat disponibles públicament en Internet (ja siga a propòsit o per error) sense més esforç que buscar en Google. Estos documents ens donen pistes i, amb un poc d’investigació, es pot esbrinar la ubicació de la majoria de centres emissors (grans o xicotets) amb un grau de confiança relativament alt.

Seguiu llegint, que vos contarem com funciona la nostra particular agència d’investigació. Però primer cal donar unes nocions de com funciona la TDT administrativament.

Burocràcia, competències, llicències… i tipus d’emissors

Qualsevol persona no pot muntar una televisió i, sense més, emetre per ones (legalment). Per a fer això calen llicències que atorguen les administracions pertinents. És a dir, el govern central per a les llicències d’abast estatal i els governs autonòmics per a les d’abast autonòmic i local. Eixes llicències s’atorguen a empreses audiovisuals com RTVE, Atresmedia, Mediaset, Net TV, la CVMC, TV Popular del Mediterráneo, Ribera Televisió… En el cas de les privades, s’atorguen per concurs.

Estes empreses audiovisuals necessiten emissors per a transmetre el seu contingut, i tenen dues opcions: posar-los elles mateixes (autoprestació) o bé contractar un operador de xarxa o de transport (com ara Cellnex, Axion, etc.) que duga el senyal fins a les antenes. En el cas de múltiplex on emeten canals de diferents propietaris, la decisió s’ha de consensuar conjuntament entre tots els implicats. Dins del panorama audiovisual hi ha de tot:

  • El transport dels múltiplexs estatals està contractat amb diferents empreses per zones (principalment Cellnex), però en qualsevol cas, tots estos servicis els gestiona el mateix operador en cada lloc. Com que hi ha moltíssims emissors per tota Espanya, això permet a les distintes empreses audiovisuals compartir infraestructura i estalviar costos, és a dir, així no cal que cada una munte la seua torre. Molts d’estos centres emissors els va construir RTVE quan encara tenia el monopoli televisiu, sent de la seua propietat. En arribar els canals privats (1989), va haver de donar-los accés per tal de no tindre avantatge competitiu, privatitzant-se eixa secció de l’ens públic en favor d’una nova empresa: Retevisión. El negoci radioelèctric d’esta nova marca va ser absorbit l’any 2003 per Abertis Telecom, que opera amb el nom Cellnex Telecom des del 2015, coincidint amb la seua entrada en el mercat borsari. Així les coses, Cellnex és l’actual propietària de molts d’estos emissors.
Logotips d’RTVE, Retevisión i Cellnex a diversos indrets del centre emissor Crevillent – Castro.
  • Entre els múltiplexs autonòmics, hi ha de tot. Alguns utilitzen Cellnex o “equivalents” d’abast regional (com ara Telecom-CLM), i altres emeten en autoprestació. En el nostre cas, RTVV va construir una xarxa d’emissors pròpia (exceptuant alguns emplaçaments on, per diverses raons, s’usa el servei d’un tercer operador com ara American Tower) i a grans trets molt semblant a la d’RTVE pel que fa a ubicacions per tal de facilitar l’antenització. En arribar la TDT, els emissors principals i secundaris van començar a transmetre el múltiplex autonòmic. Després de tancar RTVV, passaren a ser propietat de la Generalitat Valenciana, que els gestionava mitjançant EIGE (“Entitat d’Infraestructures de la Generalitat”, posteriorment EVHA, “Entitat Valenciana d’Habitatge i Sòl”). Actualment són part del patrimoni d’Istec, empresa pública de recent creació que gestiona les comunicacions de la Generalitat.
  • Entre els múltiplexs locals, hi ha igualment de tot: hi ha qui contracta el transport (normalment amb Cellnex) i hi ha qui s’autopresta. Este és de tant en tant un punt de fricció entre les diferents empreses que componen un múltiplex local per motiu dels costos de cada opció.

D’esta manera, les empreses audiovisuals fan arribar els seus senyals a on els obliga la llei, que en el cas de les d’àmbit estatal i autonòmic és a un 98% de la població per a les principals televisions públiques i a un 96% de població per a la resta. Estos centres emissors per on emeten els múltiplexs d’abast estatal i autonòmic a costa de les empreses audiovisuals per a complir les obligacions de cobertura s’anomenen centres oficials (però no vol dir que els altres siguen il·legals ni res així, simplement és el terme que es llig a voltes).

Estes obligacions menors al 100 % impliquen que hi ha gent (normalment en àrees rurals o de baixa densitat poblacional) a la qual en principi no arribaria la televisió. Per a suplir això existix l’anomenada extensió de cobertura, consistent en emissors xicotets de poca potència destinats a cobrir zones d’ombra o de difícil recepció. Este afegitó no és ja responsabilitat de les empreses audiovisuals, sinó que és sufragat per les administracions públiques autonòmiques, provincials o municipals. Ací, la majoria d’eixos emissors els gestiona també Istec (cosa que no significa que els costegen ells) i són antics emplaçaments xicotets d’RTVV. Tanmateix, una quantitat significativa d’estos reforços s’han instal·lat per iniciativa dels ajuntaments i alguns els gestionen ells, circumstància que a voltes aprofiten per a emetre-hi alguna televisió local sense llicència.

Els múltiplexs de TDT local no entren en esta classificació, ja que l’àrea on se suposa que han de poder sintonitzar-se és la seua demarcació, que està legalment definida com a un conjunt de municipis que teòricament han de cobrir amb un únic emissor (costejat per les empreses audiovisuals) i només en casos excepcionals amb més. No obstant, la realitat és tossuda i en la majoria de demarcacions trobem dos o més emplaçaments. En qualsevol cas, per a la TDT local no existix el concepte d’extensió de cobertura per la seua naturalesa.

En teoria, tots els centres emissors que hem mencionat han d’estar conformes amb el Pla Tècnic Nacional (PTN) de la TDT, que dividix el territori en àrees tècniques i assigna un canal radioelèctric a cada múltiplex en cada àrea tècnica o demarcació de TDT local. Les excepcions són el múltiplex RGE1, delimitat per les fronteres autonòmiques per a poder fer desconnexions, i els múltiplexs autonòmics, que s’han d’ajustar als límits provincials pel mateix motiu. Açò implica que en cada àrea tècnica existixen molts centres emetent el mateix contingut al mateix canal UHF (SFN). Perquè el sistema funcione bé i no es generen autointerferències destructives s’han de sincronitzar tots els emissors al nivell dels microsegons, cosa que es fa a través del rellotge de GPS i té un cost econòmic important.

Mapa de les àrees tècniques de la TDT en Espanya.

Com no era d’estranyar, podríem dir que el grau de compliment del PTN és “variable”. Els emissors oficials el solen complir, però no és el cas en els centres d’extensió de cobertura. Molts dels d’Istec no s’atenen a l’àrea tècnica sinó a les fronteres provincials per a tots els múltiplexs (no sols l’autonòmic). Per la seua banda, els centres gestionats per ajuntaments poden arribar a ser un autèntic festival de posar múltiplexs en canals aleatoris no ocupats per tal d’evitar un sistema que els reemeta per la mateixa freqüència d’entrada, cosa que és més complexa però perfectament factible.

Segons la potència dels centres emissors, podríem classificar-los en tres grups, tot i que les fronteres entre ells a voltes poden ser difuses:

  • Hi ha centres emissors principals, emblemàtics podríem dir, que emeten amb una potència altíssima que destaca clarament respecte a la resta de l’àrea tècnica, sovint més d’1 kW. No sol existir més d’un en cada àrea tècnica (a voltes no n’hi ha cap), i habitualment són dels primers emplaçaments que va instal·lar RTVE, mantenint-se des de llavors amb eixe estatus de potència enorme.
  • Per davall podem trobar centres emissors amb potències més modestes, entre les desenes i els pocs centenars de vats. Podríem qualificar-los de secundaris perquè són els segons en potència, però exercixen un rol important a escala comarcal o supracomarcal, àmbit en el qual la majoria de les instal·lacions estan orientades a ells.
  • Finalment trobem els centres emissors per a ombres, amb potències que en la majoria de casos no arriben a la desena de vats. Servixen per a cobrir zones d’ombra on la recepció d’altres emissors és difícil o directament nul·la.

Cal comentar que no tots els centres emissors per a ombres són d’extensió de cobertura (de fet, n’hi ha un cabàs que són centres oficials), però tots o quasi tots els d’extensió de cobertura sí que són per a ombres. De fet, les instal·lacions promogudes per ajuntaments i diputacions tenen la potència limitada per llei a 10 W com a molt.

Quant a l’origen del senyal, els centres emissors el poden rebre a través de satèl·lit, de fibra òptica, de radioenllaços (en freqüències no destinades al públic) procedents d’altres emplaçaments o de la mateixa emissió UHF que rebem a casa captada des d’un altre emissor. Els centres principals i secundaris normalment incorporen diversos d’estos mètodes per redundància.

Centre emissor a la vora del nucli urbà de Vilafamés. S’aprecien les antenes receptores que capten el senyal des d’un altre emissor per a reemetre’l.

Existix també el terme gapfiller, que s’ha usat per a designar els centres emissors per a ombres (gaps). Per tal de no confondre, no utilitzarem eixa denominació en este article, perquè s’ha vist aplicada tant de manera restrictiva a aquells centres que capten el senyal “públic” d’un altre i el reemeten com de manera més liberal a qualsevol emissor per a ombres encara que prenga el senyal d’una altra manera.

Per descomptat, els nostres amics pirates operen al marge de tot este sistema. No servixen a les àrees tècniques senceres sinó només a les grans ciutats, i solen tindre un únic transmissor per a cada múltiplex en algun canal no utilitzat, de manera que no han de preocupar-se de sincronitzar-se amb ningú. Són com emissors de TDT local.

Documents, llistats, diaris, fòrums i pardalets que ens xiven coses

Hem dit abans que en Internet hi ha o hi ha hagut, sense més esforç que buscar en Google, una certa varietat de pistes que es poden utilitzar per a esbrinar les localitzacions dels centres emissors. Entre eixes fonts trobem:

No totes les fonts proporcionen la mateixa informació, i en la majoria dels casos és només parcial. Per exemple, en les bases de dades i els documents elaborats pel ministeri, o en els que n’agafen les dades (que són tots els de llistats de tota Espanya), no apareixen tots els emissors del MAUT valencià, a diferència d’altres múltiplexs autonòmics. Desconeixem la raó d’esta circumstància, però podria ser que només llistaren els emplaçaments gestionats per Cellnex i potser alguna altra empresa. Una causa alternativa, que sembla més probable tenint en compte que també falten molts dials de la ràdio d’À Punt (i abans de Ràdio Nou) al respectiu llistat ministerial, és que històricament l’administració pública valenciana no haja comunicat mai al govern central de manera oficial quins són estos centres emissors.

Un altre fet a tindre en compte és que les dues xarxes actualment gestionades per Istec sovint apareixen en documents diferents, ja que són distintes: una d’elles comprén els emissors oficials del MAUT, oferix només este múltiplex i era antigament propietat de Nou (RTVV); l’altra, la d’extensió de cobertura, mai ha sigut d’RTVV i s’hi transmeten tots els múltiplexs excepte el MPE4 i el MPE5. Tanmateix, tots els emissors oficials del MAUT i molts d’extensió formaven part de la xarxa analògica d’RTVV.

Respecte a les televisions locals, és una qüestió difícil, ja que hi ha poca informació. La base de dades del ministeri té registres sobre els emissors de TDT local, però a voltes són inexactes o erronis. Els pirates són encara pitjors: per la seua condició directament és impossible trobar-ne referències. La part bona és que tant els uns com els altres se situen sovint en les mateixes ubicacions que els centres emissors de TDT estatal i autonòmica per tal de facilitar l’antenització, i això també ens simplifica les tasques.

Entrada del múltiplex de TDT local d’Elx a la base de dades del ministeri. La informació és, com a mínim, dubtosa, ja que no ens consta que 7 Elche TV tinga ara per ara emissors a Crevillent.

De totes maneres, els documents i recursos mencionats abans simplement proporcionen la llista de centres emissors, però no diuen la seua ubicació exacta (excepte un contracte sobre la xarxa del MAUT i el llistat dels emissors analògics d’RTVV). És ací on té lloc la nostra tasca investigadora.

Imaginació al poder

El repte és esbrinar la ubicació exacta de les antenes a partir de la informació parcial continguda en eixos documents. El primer pas és comparar-los i confeccionar una llista consolidada de tots els centres emissors. Llavors es van prenent un per un i es busquen de la manera que contarem a continuació, començant pels oficials del MAUT (que ja incorporen les coordenades al document), seguint pels de les llistes del ministeri i acabant pels emissors per a ombres i els d’extensió de cobertura. Començar pels emplaçaments que donen servei a més població, que a banda són els més fàcils de localitzar, permet valorar quines poden ser les zones d’ombra i, per tant, quines àrees són susceptibles de ser cobertes per centres emissors més xicotets.

Hi ha algunes instal·lacions de telecomunicacions que reben el nom de la muntanya o la serra on estan situades. Estes són les més senzilles de localitzar: a més de ser usualment centres emissors grans que es troben fàcilment en una imatge de satèl·lit, solen estar situats al punt més alt de l’accident geogràfic en qüestió. Lamentablement, són una minoria: quasi tots reben oficialment tan sols el nom del municipi al qual donen servei, i això fa de la seua ubicació exacta un misteri.

Per a trobar-la, cal anar detectant ubicacions plausibles. És a dir, llocs on típicament tendixen a instal·lar-se els centres emissors. Amb l’ajuda d’un programa com Google Earth es viatja al poble que dona nom a l’emissor i, mitjançant la vista 3D o Street View, es localitzen tossals o muntanyes a la contornada amb visió directa, o carreteres que passen pels vessants, o en general qualsevol lloc elevat proper a la localitat (per exemple, els depòsits municipals d’aigua són llocs sorprenentment comuns per a instal·lar emissors en pobles xicotets). Una vegada s’han localitzat estes ubicacions plausibles, es verifica si són correctes comprovant l’ortofoto a la recerca d’alguna estructura o instal·lació que puga paréixer de telecomunicacions.

Visió de l’horitzó amb alguns centres emissors sobre la posta de sol.

Esta recerca és sovint infructuosa, cas en el qual cal recórrer a altres fonts, com ara els mapes topogràfics de l’Institut Cartogràfic Valencià i de l’Institut Geogràfic Nacional. Estos mapes inclouen un símbol per a torres de telecomunicacions, però de vegades en fan un ús un poc aleatori: hi ha centres emissors de TDT i estacions base de telefonia marcades correctament, n’hi ha que no estan marcades, i hi ha ocasions en què erròniament marquen com a tals torres d’electricitat o altres estructures. És una loteria, però han ajudat a localitzar centres emissors situats entre vegetació espessa i, per tant, difícils de detectar amb mètodes visuals.

Un altre recurs és passejar-se pels carrers del poble en Street View i observar cap a on apunten les antenes de les cases. Açò és un poc més complicat, ja que moltes voltes no miren a l’emissor sinó a direccions aleatòries, inclús a terra. La major dificultat apareix en els casos de centres xicotets: és freqüent que la majoria de cases del poble estiguen antenitzades cap a un centre emissor més important que ja està localitzat i només una minoria de veïns apunten al que interessa. En qualsevol cas, sol donar una pista vaga de per on seguir buscant. Amb algun emissor proper al nucli urbà este mètode ha servit per a esbrinar-ne la posició per triangulació.

Vista d’algunes antenes de televisió sobre els terrats dels edificis.

També hi ha recursos com la llista de l’antiga xarxa analògica d’RTVV que, malgrat contindre errors i ser inexacta, proporciona bons indicis per a trobar centres d’extensió de cobertura. La web antenasmoviles.es també pot donar pistes, ja que a voltes els emissors xicotets s’instal·len al costat de les antenes de telefonia mòbil.

Si les dades que tenim encara resulten insuficients (cosa que passa més vegades que el que és desitjable), ja toca recórrer a fonts més informals: periòdics locals que informen de la instal·lació d’un centre per a cobrir una zona d’ombra (la majoria de notícies són del 2010, inauguracions amb cerimònia oficial tallant la cinta i amb fotògrafs i mitjans de comunicació) i que amb sort mencionen el lloc on es troba, fòrums on algun emissor amb nom de poble és anomenat com la muntanya on s’ubica, rutes senderistes que passen per “les antenes” de tal poble, publicacions de l’ajuntament en qüestió… En definitiva, una varietat de fonts més o menys casuals. Esta classe de recursos han permés identificar, per exemple, un emplaçament de la Marina gràcies al paisatge que es veu de fons en una fotografia d’una notícia del periòdic local. També, més recentment, un emissor d’Alzira del qual es menciona la ubicació (les Valletes) en els pressupostos municipals del 2012.

Naturalment, no cal limitar-se a un d’estos indicis sinó que se’n poden comprovar uns quants. Com més n’hi haja, més confiança es pot tindre en haver localitzat el centre emissor correctament. Per tal de tindre una confirmació definitiva, també s’entra en Street View a prop de la ubicació per a observar-ne les característiques: nombre de torres, panells… Esta comprovació sovint ha revelat que el que semblava un centre emissor de TDT era realment una estació base de telefonia mòbil. Si Street View no està disponible a la zona, es pot donar més o menys confiança a la troballa depenent de la quantitat i qualitat dels indicis mencionats anteriorment.

El gran punt cec del nostre mètode són els centres emissors per a ombres promocionats per ajuntaments i diputacions i gestionats per ells mateixos sense que n’hi haja cap indici en Internet. És a dir, segons les dades de què disposem, hi ha pobles sense centre emissor, però no sabem si és perquè realment no existix o si, en canvi, existix i no n’hi ha cap rastre a la xarxa. A més, desconeixem les proporcions d’este grup d’emissors “sigil·losos”, i només se’n pot obtindre informació a partir del coneixement de gent de la zona o visitant tots els pobles del nostre territori.

Així, des de casa es poden esbrinar les ubicacions, però el que no es pot comprovar és què emeten els centres. Això només es pot saber anant-hi físicament, de manera que cal conformar-se i creure la informació oficial. Els llistats del ministeri proporcionen esta informació per als emissors que inclouen i la xarxa del MAUT només té eixe múltiplex. Pel que fa al contracte de manteniment dels centres d’extensió de cobertura, indica els canals utilitzats en cadascú d’ells, tot i que en la situació anterior al segon dividend digital. A més, les fonts citades abans incorporen per a la majoria de casos la potència dels transmissors o la PRA autoritzada, dades que també hem de creure perquè no tenim manera de comprovar-les.

Els puntets

Ja que hem fet la faena de recopilació (que, per cert, s’ha estés durant uns quants anys), no podem no compartir la informació amb els lectors. Ja hem dit que pensem que hauria de ser pública i accessible. Així, com a cirereta del pastís, en el mapa següent oferim la ubicació de tots els centres emissors que hem sabut localitzar, així com una ressenya de què emeten i les potències, amb les limitacions i excepcions que hem comentat al llarg de l’article. A més, ja que estàvem i com a curiositat, hem afegit alguns emplaçaments de l’època analògica que ja no estan en funcionament.

Naturalment, no podem garantir la veracitat ni l’exactitud de les dades que mostrem, però en una gran part dels casos la confiança de les ubicacions és gran. Pel que fa als múltiplexs emesos i les potències, en quasi tots els casos ens limitem a copiar de les bases de dades oficials. Aprofitem per a dir que ens agrada conéixer esta informació simplement perquè la radiodifusió és un tema que ens apassiona i ens encanta aprendre com està planificada i organitzada la TDT i oferir eixe coneixement a altres persones interessades. També pot ser útil per a qui vullga orientar una antena o ajustar una instal·lació.

Demanem que este mapa no s’aprofite per a causar cap malifeta, cosa que donaria la raó a l’argument de “seguretat” sota el que s’escuden les administracions competents. Si arriba a les nostres oïdes que les dades ací oferides s’han utilitzat indegudament en eixe sentit, les retirarem. En qualsevol cas, recordem que la informació continguda ací es pot obtindre fàcilment per altres mètodes. Finalment, si el lector vol aportar alguna correcció, suggeriment o petició, pot contactar amb nosaltres a través de Twitter o comentar-ho al xat de Telegram.